La nostàlgia hem persegueix
com un somni incoherent.
Miro el retrovisor i veig tots els errors,
les experiències que m'han dut
a ser com sóc, ara.
No hauria pas sabut d'on venien
les ganes de plorar ni aquella
irreprimible sensació de solitud.
Però és així i ara hem toca
seguir endavant,
tot el que estimava ara es pols,
ni tant sols la música m'omple
de la mateixa manera que avans,
tampoc esborra la grisor dels meus ulls.
No obstant escolto una dolça veu
que hem diu;
<< No t'espanti aquest vent, que ja veuràs
com dur temps dolços...>>
Jo també m'he sentit així! Fins i tot la música es al·lucinant com t'afecta diferent Ei, m'ha agradat el teu blog ha sigut una bona sorpresA! TE sigo! :)
ResponderEliminarx cert! no t'interesarà alliberar un espai??? jiiijijii buscandooo personas paraa la acción
ResponderEliminarNo et diré pas que no, pasam ingo i tal, de moment conta amb mi =)
ResponderEliminar